Puigcercós i els sil·logismes

Joan Puigcercós ha esbombat a la premsa que el PSC és un partit captiu del PSOE i el govern espanyol. Ergo Montilla que és del PSC és captiu del PSOE i el govern espanyol. Ergo el tripartit és captiu del PSOE i el govern espanyol. Ergo Esquerra és captiva del PSOE i del govern espanyol. Bravo, ja ha aprés que és un sil•logisme. Dono per fet que s’ha adonat que suposa el seu raonament. Malauradament, aquests raonament únicament li venen al cap quan entra en campanya electoral i després se’n oblida ràpidament. És com quan va jurar que únicament pactaria amb qui proposés el Concert Econòmic per la propera legislatura, sí la propera, i ell mateix s’ho carrega amb l’acord de finançament. No anem bé.

Montilla ens està enfonsant

El president de Catalunya està enfonsant el país i les expectatives dels partits que conformen el tripartit. La creació del tripartit s’ha venut com una opció per créixer en cotes de sobirania nacional i avançar en matèria social. No s’ha aconseguit cap dels dos objectius. És més, probablement em reculat.

Si l’objectiu d’aquell pacte era arrossegar el PSC cap a posicions més decididament catalanistes, aquest no ha reeixit. Mutilació de l’Estatut, la  normalització lingüística, lluny de consolidar-se, ha rebut subtils però ferotges atacs del govern “amic” del PSC-PSOE en forma de terceres hores de castellà que s’estan aplicant de facto a moltes escoles segons els mateixos professors, un model de finançament que no es tanca i unes seleccions que continuen sense existir són alguns exemples.

Qui a mogut qui cap a les seves posicions? Aquesta és la pregunta que ens hauríem de fer i, sobretot, plantejar-ne la solució. Com deia el president d’Esquerra en campanya electoral de les europees, Joan Puigcercós, els diputats del PSC no han estat útils per Catalunya i que el PSOE és enemic de Catalunya. Què estem fent doncs pactant amb el PSC-PSOE? És còmic veure que els mateixos membres del PSC-PSOE no tenen cap dubte que són una mateixa cosa, començant pel Montilla i continuant pel Zapatero, i únicament Esquerra ens entossudim en dir que són realitats diferents. Si no volem veure la realitat, malgrat que ens la posin davant dels ulls… com podem escollir la millor estratègia?

Els socialistes no enganyen, som nosaltres que ens volem enganyar. Fins que no posem remei continuarem perdent vots i l’independentisme s’afeblirà als Països Catalans. Hem retrocedit als nivells electorals del 1999 i, pitjor encara, com pretenem guanyar la Generalitat si no ens voten ni 1 de cada 10 electors.
Com diu el nostre president Montilla. Fets i no paraules.

Ja n’hi ha prou

Els renovadors d’Esquerra sempre se’ns acusa de netejar la roba bruta fora de la organització. No és cert! Avui llegeixo a l’Avui que tant en Josep-Lluís Carod com en Joan Puigcercós volen revisar el tema assembleari del partit per redefinir-lo. És un tema que esgota, fa 2 congressos varem evitar que això passes al Congrés de Lleida. Per cert errada de l’Avui, no és cert que l’esmena fos de l’entorn d’en Carod, jo mateix la portava en nom de l’Eixample i encara recordo les pressions tant d’Oriol Amorós com d’en Jordi Portabella. El darrer Congrés, a més, vaig presentar una esmena en el mateix sentit i va ser aprovada àmpliament. Esquerra està per l’assemblearisme i l’assemblearisme únicament no interessa a qui no pot controlar la organització. És a més, un tret distintiu d’ERC o és que no veiem que som l’únic partit dels Països Catalans i de l’estat espanyol que el mantenim? Voler-hi renunciar és com donar per bo el sistema espanyol de xec en blanc cada quatre anys o com demanar l’abolició dels referèndums a nivell electoral. Si us plau, tireu la tovallola, és una guerra que mai podreu guanyar.

Carod té raó

La passa endavant d’en Carod no presentant-se a cap càrrec orgànic el proper Congrés ha descol·locat a tothom, sobretot pel que fa a la seva crida a la unitat i la renovació. Crec que és un gest encertat, Carod no pot autodefinir-se com la renovació que li cal a Esquerra com tampoc en Joan Puigcercós. El darrer intentarà durant els propers mesos mostrar-se com la renovació que li cal al partit però ell és tan responsable com en Carod dels encerts i els errors dels darrers temps. Junts ho han compartit tot fent tiquet o tàndem electoral un cop i un altre. Junts han escenificat unions i desunions com en el seu moment la seva predisposició a votar favorablement l’Estatut o dissenyar l’acord actual amb en Montilla. Un o altre són el mateix discurs i un i l’altre sempre han defensat que no hi ha diferències ideològiques o estratègiques entre ells, tots dos ens poden dur a acabar pensant que més que de política podem estar parlant ara de simplement quin dels dos cau més bé al militant per dirigir el partit i això no és seriós…

Estic d’acord amb en Carod, cal renovació a Esquerra i això no ho pot ser ni ell ni en Puigcercós. Ambdós són importants pel projecte però cal sàvia nova.

Tornarem a vèncer (per Uriel Bertran i Jaume Renyer)

Companyes i companys, ens en sortirem i tornarem a fer créixer ERC fins a esdevenir majoritaris i convocar el referèndum d’independència. No pot ser d’altra manera, perquè la capacitat de militància i les conviccions independentistes i d’esquerres de totes les dones i homes que conformem ERC són el projecte polític de futur que necessita Catalunya i els Països Catalans per progressar com a nació. Volem viure la independència i el benestar. I ho aconseguirem, i tant que ho aconseguirem!

Els mals resultats de diumenge indiquen el final d’un cicle polític, de partit i de país, però també són, al cap i a la fi, una més de les moltes situacions adverses que hem hagut de superar. El pare de la pàtria txeca, Tomás Garrigue Masarik, com Francesc Macià, anys més tard, afirmava que la lluita per la llibertat era un compromís ètic amb la humanitat que mai podia perdre. Gràcies a aquesta lluita per la llibertat, Esquerra sempre ha superat, amb el seu inalterable compromís ètic amb la nació catalana, guerra, exili, dictadura, una transició fraudulenta i el repartiment del país entre socialistes i convergents durant els últims trenta anys. Essent la nostra història constant com la marea, després de la davallada, vindrà la crescuda. I després del fracàs de l’autonomisme, i corroborat el federalisme com una utopia, l’independentisme d’ERC pot esdevenir majoritari.

  Aquest canvi de cicle ja ha començat al nostre partit en forma de període precongressual. Un període d’incerteses que torna a fer emergir, en molts militants, la por de les divisions insalvables que sempre han perseguit l’independentisme. Per això volem fer una crida a tots els actors a la serenitat, a la calma, al compromís absolut amb el nostre partit i a prioritzar, per damunt dels enfrontaments personals a què hem assistit aquests dies, la concreció del projecte que rellanci ERC cap a un nou cicle d’il·lusió i de creixement. Nosaltres, comprometent-nos amb aquestes exigències, treballarem, amb totes les energies de què disposem, per fer realitat una nova etapa de creixement. Volem que torni la il·lusió, definir un full de ruta creïble, seriós i pautat cap a la independència i que el proper govern deixi enrere el peix al cove convergent i el mica en mica s’omple la pica socialista i exerceixi el dret de decidir, convocant les consultes populars que siguin necessàries per plantar cara a l’Estat en defensa dels interessos de Catalunya. I volem, és clar, que l’actual govern d’Entesa s’amari d’ambició política per posar fi al saqueig fiscal que patim.

Ara tenim a tocar fer possible la nova ERC i construir el futur catalanisme, inevitablement independentista. Per aconseguir-ho, ens toca treballar de valent per agrupar les diferents sensibilitats i milers de militants que, dins d’ERC, defensen aquest projecte de renovació i d’il·lusió. Toca saba nova i lideratges plurals, i ha de quedar enrere, d’una vegada per totes, el debat personalista, els equips tancats i enfrontats i el tacticisme de curta volada. Plegats tenim una enorme responsabilitat: garantir el dret de decidir un canvi seriós i responsable. L’independentisme, en creixement constant, espera que del proper congrés en sorgeixi una Esquerra de la llibertat, renovada i forta. Ara és l’hora del patriotisme, la intel·ligència i el coratge. I, en el nostre partit assembleari, tot és a les nostres mans, tot és a les vostres mans.

Uriel Bertran i Jaume Renyer, militants d’ERC