No hi penso anar!

La mani del 10 de juliol és un dels actes més manipuladors que he vist en molt de temps i, per això, no hi penso anar.

No entenc que el poble català hagi de sortir al carrer en contra de la tercera retallada de l’Estatut, la primera entre Mas i Zapatero, la segona al Congreso impulsada per Montilla i la tercera pel TC amb l’ampli suport del PSC-PSOE i el PP. I ara ens hem de manifestar? Quan han estat els polítics catalans els primers en impulsar les retallades? El que hauríem de fer és un veritable gest de dignitat i de maduresa i impulsar una veritable tercera transició cap a la independència.

Cal que el poble surti a demanar la independència i cal que surti pel seu propi peu, no convocat pels partits polítics catalans que tenen més culpa que ningú de la situació actual per la seva manca de dignitat: CIU. PSC-PSOE, ERC i ICV-EUia Cal però també una nova transició en la classe política catalana que ha perdut tota la vergonya. Cal que tots i cadascuns dels diputats actuals i partits polítics deixin pas a altres opcions que vulguin trencar l’actual status quo. Si en tenia alguna mena de dubte, després de veure els darrers debats televisius, ja no em queda cap. Semblen més el Salvame Delux que els partits que pretesament cerquen la unitat.

Quines són les estratègies dels partits actuals?

CIU: encara no ha decidit fins on vol arribar. La independència o l’autonomisme? Ni ho saben ni ho volen saber. Pur tacticisme.

PSC: és com ells mateixos diuen el mateix PSOE i, en conseqüència, els mateixos que han mentit i humiliat al país. Això sí presideixen el país.

ERC: han renunciat a la independència pel poder i ja ningú se’ls creu. Critiquen el PSOE però els fan president de la Generalitat. I únicament recuperen l’independentisme verbal quan s’apropen les eleccions i després se n’obliden. O és que aquesta no era la legislatura del concert? Perquè m’he de creure doncs que la següent serà la del referèndum? Perquè ens hi duran ells???

ICV-EUia: encara no sé que volen a nivell nacional, bé no ho saben ni ells.

Catalunya el que ha de fer, si algun día vol ser independent, és primer de tot deslliurar-se de la seva classe política que és la principal cotilla a les seves aspiracions.

Els polítics s’enriqueixen a costa nostra i se’n riuen

Abaixar els sous de polítics i càrrecs de confiança. Sempre havia defensat que el polítics havien de cobrar molt bé per agafar els millors talents. M’equivocava!

Si mirem simplement els presidents dels partits del tripartit… 2/3 parts no tenen ni carrera universitària ni carrera professional. Es a dir, on està la preparació per dirigir l’empresa més gran del país? Pitjor encara, conec més professionals de la política que de cap altre professió i m’escandalitza veure casos de gent que al món laboral no passarien de cobrar el salari mínim interprofessional a cobrar 100.000€ com adjunta a la Generalitat o d’altres que cobren un sou similar i a sobre cobren de la Universitat. Per què passa això? Molt fàcil, perquè no s’escullen per la seva vàlua professional sinó pel seu suport en batalles internes d’aparells. I d’això jo en dic corrupció.

I què passa amb els familiars? Montilla, Carod, Nadal, Maragall, Manuela de Madre, Saura…. tots tenen en comú que són experts en endollar familiars o parelles. El cas més salvatge és el de Anna Hernández, esposa del president, que acumula més d’una quinzena de càrrecs públics. Això sí diuen que només cobra un sou. I les dietes? O pensa que ens creiem que sent Presidenta de Promunsa, Presidenta de Proecsa.,
Consellera de Túnel del Cadí, Concessionària, SA.o Consellera general de La Caixa!!! No en cobra de dietes?? Almenys te carrera…

La solució és ben fàcil, reduir els càrrecs de confiança a la mínima expressió, no veig perquè un funcionari no pot fer aquesta feina molt millor si ha estudiat i aprovat un examen per fer això. I reduir les retribucions dels càrrecs de confiança als sous que cobra la gent normal i així facilitar que els que es dediquin a la política no sigui com un destí professional per a enriquir-se sinó per vocació. Ras i curt.

Montilla ens està enfonsant

El president de Catalunya està enfonsant el país i les expectatives dels partits que conformen el tripartit. La creació del tripartit s’ha venut com una opció per créixer en cotes de sobirania nacional i avançar en matèria social. No s’ha aconseguit cap dels dos objectius. És més, probablement em reculat.

Si l’objectiu d’aquell pacte era arrossegar el PSC cap a posicions més decididament catalanistes, aquest no ha reeixit. Mutilació de l’Estatut, la  normalització lingüística, lluny de consolidar-se, ha rebut subtils però ferotges atacs del govern “amic” del PSC-PSOE en forma de terceres hores de castellà que s’estan aplicant de facto a moltes escoles segons els mateixos professors, un model de finançament que no es tanca i unes seleccions que continuen sense existir són alguns exemples.

Qui a mogut qui cap a les seves posicions? Aquesta és la pregunta que ens hauríem de fer i, sobretot, plantejar-ne la solució. Com deia el president d’Esquerra en campanya electoral de les europees, Joan Puigcercós, els diputats del PSC no han estat útils per Catalunya i que el PSOE és enemic de Catalunya. Què estem fent doncs pactant amb el PSC-PSOE? És còmic veure que els mateixos membres del PSC-PSOE no tenen cap dubte que són una mateixa cosa, començant pel Montilla i continuant pel Zapatero, i únicament Esquerra ens entossudim en dir que són realitats diferents. Si no volem veure la realitat, malgrat que ens la posin davant dels ulls… com podem escollir la millor estratègia?

Els socialistes no enganyen, som nosaltres que ens volem enganyar. Fins que no posem remei continuarem perdent vots i l’independentisme s’afeblirà als Països Catalans. Hem retrocedit als nivells electorals del 1999 i, pitjor encara, com pretenem guanyar la Generalitat si no ens voten ni 1 de cada 10 electors.
Com diu el nostre president Montilla. Fets i no paraules.

Carod té raó

La passa endavant d’en Carod no presentant-se a cap càrrec orgànic el proper Congrés ha descol·locat a tothom, sobretot pel que fa a la seva crida a la unitat i la renovació. Crec que és un gest encertat, Carod no pot autodefinir-se com la renovació que li cal a Esquerra com tampoc en Joan Puigcercós. El darrer intentarà durant els propers mesos mostrar-se com la renovació que li cal al partit però ell és tan responsable com en Carod dels encerts i els errors dels darrers temps. Junts ho han compartit tot fent tiquet o tàndem electoral un cop i un altre. Junts han escenificat unions i desunions com en el seu moment la seva predisposició a votar favorablement l’Estatut o dissenyar l’acord actual amb en Montilla. Un o altre són el mateix discurs i un i l’altre sempre han defensat que no hi ha diferències ideològiques o estratègiques entre ells, tots dos ens poden dur a acabar pensant que més que de política podem estar parlant ara de simplement quin dels dos cau més bé al militant per dirigir el partit i això no és seriós…

Estic d’acord amb en Carod, cal renovació a Esquerra i això no ho pot ser ni ell ni en Puigcercós. Ambdós són importants pel projecte però cal sàvia nova.