Tag Archives: carod

Els polítics s’enriqueixen a costa nostra i se’n riuen

6 nov.

timAbaixar els sous de polítics i càrrecs de confiança. Sempre havia defensat que el polítics havien de cobrar molt bé per agafar els millors talents. M’equivocava!

Si mirem simplement els presidents dels partits del tripartit… 2/3 parts no tenen ni carrera universitària ni carrera professional. Es a dir, on està la preparació per dirigir l’empresa més gran del país? Pitjor encara, conec més professionals de la política que de cap altre professió i m’escandalitza veure casos de gent que al món laboral no passarien de cobrar el salari mínim interprofessional a cobrar 100.000€ com adjunta a la Generalitat o d’altres que cobren un sou similar i a sobre cobren de la Universitat. Per què passa això? Molt fàcil, perquè no s’escullen per la seva vàlua professional sinó pel seu suport en batalles internes d’aparells. I d’això jo en dic corrupció.

I què passa amb els familiars? Montilla, Carod, Nadal, Maragall, Manuela de Madre, Saura…. tots tenen en comú que són experts en endollar familiars o parelles. El cas més salvatge és el de Anna Hernández, esposa del president, que acumula més d’una quinzena de càrrecs públics. Això sí diuen que només cobra un sou. I les dietes? O pensa que ens creiem que sent Presidenta de Promunsa, Presidenta de Proecsa.,
Consellera de Túnel del Cadí, Concessionària, SA.o Consellera general de La Caixa!!! No en cobra de dietes?? Almenys te carrera…

La solució és ben fàcil, reduir els càrrecs de confiança a la mínima expressió, no veig perquè un funcionari no pot fer aquesta feina molt millor si ha estudiat i aprovat un examen per fer això. I reduir les retribucions dels càrrecs de confiança als sous que cobra la gent normal i així facilitar que els que es dediquin a la política no sigui com un destí professional per a enriquir-se sinó per vocació. Ras i curt.

Ja n’hi ha prou

3 nov.

Els renovadors d’Esquerra sempre se’ns acusa de netejar la roba bruta fora de la organització. No és cert! Avui llegeixo a l’Avui que tant en Josep-Lluís Carod com en Joan Puigcercós volen revisar el tema assembleari del partit per redefinir-lo. És un tema que esgota, fa 2 congressos varem evitar que això passes al Congrés de Lleida. Per cert errada de l’Avui, no és cert que l’esmena fos de l’entorn d’en Carod, jo mateix la portava en nom de l’Eixample i encara recordo les pressions tant d’Oriol Amorós com d’en Jordi Portabella. El darrer Congrés, a més, vaig presentar una esmena en el mateix sentit i va ser aprovada àmpliament. Esquerra està per l’assemblearisme i l’assemblearisme únicament no interessa a qui no pot controlar la organització. És a més, un tret distintiu d’ERC o és que no veiem que som l’únic partit dels Països Catalans i de l’estat espanyol que el mantenim? Voler-hi renunciar és com donar per bo el sistema espanyol de xec en blanc cada quatre anys o com demanar l’abolició dels referèndums a nivell electoral. Si us plau, tireu la tovallola, és una guerra que mai podreu guanyar.

Carod arrasarà!!

22 abr.

karmele i carodEstà clar que la candidatura més plural és la de Carod, és tant plural que fins i tot la Karmele, sí la de Supervivientes li dona suport obertament. Llegiu l’Avui. Proposo que d’ara endavant anomenem la candidatura Benach-Niubó com la Candidatura Supervivent. De fet, des que en Portabella li va donar suport ja era això. Dit i fet, si la Karmele li dóna suport… la resta ja ens podem retirar… Potser un cop guanyin la poden proposar de Consellera de Cultura. Una mica d’humor no fa mal no?

Carod té raó

26 març

La passa endavant d’en Carod no presentant-se a cap càrrec orgànic el proper Congrés ha descol·locat a tothom, sobretot pel que fa a la seva crida a la unitat i la renovació. Crec que és un gest encertat, Carod no pot autodefinir-se com la renovació que li cal a Esquerra com tampoc en Joan Puigcercós. El darrer intentarà durant els propers mesos mostrar-se com la renovació que li cal al partit però ell és tan responsable com en Carod dels encerts i els errors dels darrers temps. Junts ho han compartit tot fent tiquet o tàndem electoral un cop i un altre. Junts han escenificat unions i desunions com en el seu moment la seva predisposició a votar favorablement l’Estatut o dissenyar l’acord actual amb en Montilla. Un o altre són el mateix discurs i un i l’altre sempre han defensat que no hi ha diferències ideològiques o estratègiques entre ells, tots dos ens poden dur a acabar pensant que més que de política podem estar parlant ara de simplement quin dels dos cau més bé al militant per dirigir el partit i això no és seriós…

Estic d’acord amb en Carod, cal renovació a Esquerra i això no ho pot ser ni ell ni en Puigcercós. Ambdós són importants pel projecte però cal sàvia nova.

Tornarem a vèncer (per Uriel Bertran i Jaume Renyer)

13 març

Esquerra IndependentistaCompanyes i companys, ens en sortirem i tornarem a fer créixer ERC fins a esdevenir majoritaris i convocar el referèndum d’independència. No pot ser d’altra manera, perquè la capacitat de militància i les conviccions independentistes i d’esquerres de totes les dones i homes que conformem ERC són el projecte polític de futur que necessita Catalunya i els Països Catalans per progressar com a nació. Volem viure la independència i el benestar. I ho aconseguirem, i tant que ho aconseguirem!

Els mals resultats de diumenge indiquen el final d’un cicle polític, de partit i de país, però també són, al cap i a la fi, una més de les moltes situacions adverses que hem hagut de superar. El pare de la pàtria txeca, Tomás Garrigue Masarik, com Francesc Macià, anys més tard, afirmava que la lluita per la llibertat era un compromís ètic amb la humanitat que mai podia perdre. Gràcies a aquesta lluita per la llibertat, Esquerra sempre ha superat, amb el seu inalterable compromís ètic amb la nació catalana, guerra, exili, dictadura, una transició fraudulenta i el repartiment del país entre socialistes i convergents durant els últims trenta anys. Essent la nostra història constant com la marea, després de la davallada, vindrà la crescuda. I després del fracàs de l’autonomisme, i corroborat el federalisme com una utopia, l’independentisme d’ERC pot esdevenir majoritari.

  Aquest canvi de cicle ja ha començat al nostre partit en forma de període precongressual. Un període d’incerteses que torna a fer emergir, en molts militants, la por de les divisions insalvables que sempre han perseguit l’independentisme. Per això volem fer una crida a tots els actors a la serenitat, a la calma, al compromís absolut amb el nostre partit i a prioritzar, per damunt dels enfrontaments personals a què hem assistit aquests dies, la concreció del projecte que rellanci ERC cap a un nou cicle d’il·lusió i de creixement. Nosaltres, comprometent-nos amb aquestes exigències, treballarem, amb totes les energies de què disposem, per fer realitat una nova etapa de creixement. Volem que torni la il·lusió, definir un full de ruta creïble, seriós i pautat cap a la independència i que el proper govern deixi enrere el peix al cove convergent i el mica en mica s’omple la pica socialista i exerceixi el dret de decidir, convocant les consultes populars que siguin necessàries per plantar cara a l’Estat en defensa dels interessos de Catalunya. I volem, és clar, que l’actual govern d’Entesa s’amari d’ambició política per posar fi al saqueig fiscal que patim.

Ara tenim a tocar fer possible la nova ERC i construir el futur catalanisme, inevitablement independentista. Per aconseguir-ho, ens toca treballar de valent per agrupar les diferents sensibilitats i milers de militants que, dins d’ERC, defensen aquest projecte de renovació i d’il·lusió. Toca saba nova i lideratges plurals, i ha de quedar enrere, d’una vegada per totes, el debat personalista, els equips tancats i enfrontats i el tacticisme de curta volada. Plegats tenim una enorme responsabilitat: garantir el dret de decidir un canvi seriós i responsable. L’independentisme, en creixement constant, espera que del proper congrés en sorgeixi una Esquerra de la llibertat, renovada i forta. Ara és l’hora del patriotisme, la intel·ligència i el coratge. I, en el nostre partit assembleari, tot és a les nostres mans, tot és a les vostres mans.

Uriel Bertran i Jaume Renyer, militants d’ERC