DAFNE ABANS DE L´ALBA, d´Hèctor Bofill

De tant en tant va bé recomanar llibres. Et recomano que llegeixis DAFNE ABANS DE L´ALBA, d´Hèctor Bofill. Es un llibre que t’atrapa des del primer minut i, que donada la seva llargària,  es pot llegir en 1 dia. No t’esperis un llibre polític de cap a peus, més aviat hauràs de llegir entre línies.
Enhorabona Hèctor!

Una de bona del tripartit

Doncs sí, de tant en tant l’encerten. La nova llei del cinema, és una mesura més que necessària que afavorirà la normalització lingüística en l’àmbit de la projecció del cinema i garantirà els nostres drets lingüístics com a catalans. Una mesura a aplaudir.

Puigcercós voldria excloure ICV d’un futur govern amb el PSC

Aquest va ser el titular del Punt de fa uns dies i que encara es pot consultar al web d’Esquerra aquí . De fet, i que no serveixi de precedent, estic completament d’acord amb el president d’Esquerra. Un bipartit PSC-ERC és el més coherent, bàsicament perquè IC és “massa” radical i inestable per ells i no han après “encara” que governar vol dir renunciar. De fet, suposo que és un globus sonda del presidenciable Puigcercós que està preparant una nova estratègia. Jo crec que el que li ronda pel cap és una posterior fusió amb el PSC i així esdevenir, a la fi, la veritable sucursal del PSOE. Vés per on, seria el més coherent.

Simplement lamentable

L’espectacle ofert per la direcció de Reagrupament aquest cap de setmana ha estat lamentable en tots els seus vessants. El moviment independentista tenim un problema de proporcions descomunals. Sembla que no faci falta que ens escarraçem a plantar cara a l’enemic espanyol si tots solets ens enfonsem.

L’únic partit autoanomenat independentista del Parlament, s’ha venut per interessos econòmics i personals al sistema espanyol. L’altre alternativa pujant, donat que les CUP declinen presentar-s’hi, era Reagrupament. Malgrat que no m’agradi en excés la persona d’en Carretero ni de bona part dels seus fidels de la direcció per prepotents i creure’s sempre amb la raó, era l’única opció que veia factible per poder dipositar el meu vot cara les eleccions al Parlament. I solsament començar la cursa van i es barallen entre ells pels càrrecs “potencials” de diputats i diputades. Fan un flac a la regeneració política que tant defensen, si acaben practicant el mateix que fa Esquerra.

Mentre que la societat civil ha estat capaç de muntar les consultes independentistes a contracorrent i, no cal dir-ho, no exemptes de baralles internes. El panorama dels partits polític és això… lamentable. Després criticarem la desafecció quan els independentistes solets la generem. Per això, desitjo que tant en Carretero com bona part de Reagrupament madurin la seva decisió i, sobretot, madurin d’una vegada políticament o ja no sé que carai podrem votar els independentistes al Parlament.

Joan Carretero, si us plau, rectifica i, si no estaves disposat a plantar cara, per quins set sous il•lusiones a la gent?

Es volen carregar internet

L’”Anteproyecto de Ley de Economía sostenible” inclourà modificacions legislatives que col•lisionen directament amb el lliure exercici de la llibertat d’expressió, entre d’altres. La possibilitat que s’autoatorga el govern de poder cancel•lar webs sense demanda judicial obre la porta a la dictadura virtual i és pròpia de països dictatorials com la Xina. Que Zapatero era poc demòcrata i odia la dissidència ja ho sabíem, que s’atreveixi a donar aquest pas és tota una declaració de guerra a la comunitat virtual. Aturem-lo!

Adéu a Esquerra, la lluita continua

Avui m’he donat de baixa del que era el meu partit des de fa  més de10 anys, partit del que he estat conseller nacional durant 10 anys i president d’Esquerra Eixample durant 8 anys. Aquesta és una decisió madurada des de fa força temps i no la he fet efectiva fins avui per no perjudicar alguns companys que m’havien demanat que esperés. La raó és molt senzilla, estic convençut que el partit tal i com és ara no té rés a veure amb el que era quan vaig entrar fa ja més de 10 anys, ha canviat i jo no he canviat ja que continuo defensat el mateix que llavors: militar a un partit clarament independentista i d’esquerres, sense submissions i amb un funcionament assembleari. A hores d’ara crec que ERC no compleix cap d’aquests elements i se’m fa molt difícil i molt feixuc de justificar la meva militància. Malgrat, haver intentat amb totes les forces canviar-ho com hem fet des d’EI, la realitat és tossuda i crec que a la majoria del partit ja els està bé el canvi que hi ha hagut. Així intentaré continuar defensant el de sempre, des d’altres opcions polítiques.

Vull però agrair-vos tots els moments que hem compartit amb EI, la veritat tornaria a fer fil per randa tot el que hem fet i, calia fer. Ha estat per mi un gran projecte, a on he conegut gent fantàstica, he aprés moltíssim de tots ells i m’he divertit moltíssim, per ja no hem sento amb forces de fer-ho i continuar donant cops a la paret perquè ERC torni a ser una força independentista i d’esquerres. Afortunadament, el ventall polític i social als Països Catalans ha evolucionat i força els darrers anys i n’hi ha nous fronts consolidats on lluitar pels nostres ideals.

La “coherència” d’Esquerra a l’Ajuntament

Ahir va haver-hi certa polèmica a l’Ajuntament de Barcelona per les polèmiques multes dels CAT a les matrícules. Esquerra demanava al PSC-PSOE que l’Ajuntament es fes càrrec de les multes i poses a disposició de la ciutadania els distintius CAT. La resposta va ser clara: tot es devia a uns guàrdies urbans novells i que no estaven disposats a facilitar ni promocionar els distintius. Esquerra doncs argumentà que aquestes decisions els allunyaven del PSC-PSOE, com sempre que hi havia un tema de catalanitat. Fins aquí, tot encaixa dins del que diríem lògic.  Però, com sempre, Esquerra gesticula molt i fa poc. Tot just fa una setmana prometia el seu suport als pressupostos de l’Ajuntament. En què quedem? Estan a la oposició o estan a Govern? Perquè si realment estan a la oposició, perquè mantenen un munt de personal com a càrrecs de confiança de l’Ajuntament, com els marits de l’anterior i l’actual regidores d’Esquerra. El que està clar és que gesticular, gesticulen bé, però fer i ser conseqüents ben poquet. Cal una alternativa independentista real i conseqüent a l’Ajuntament de Barcelona.

Els polítics s’enriqueixen a costa nostra i se’n riuen

Abaixar els sous de polítics i càrrecs de confiança. Sempre havia defensat que el polítics havien de cobrar molt bé per agafar els millors talents. M’equivocava!

Si mirem simplement els presidents dels partits del tripartit… 2/3 parts no tenen ni carrera universitària ni carrera professional. Es a dir, on està la preparació per dirigir l’empresa més gran del país? Pitjor encara, conec més professionals de la política que de cap altre professió i m’escandalitza veure casos de gent que al món laboral no passarien de cobrar el salari mínim interprofessional a cobrar 100.000€ com adjunta a la Generalitat o d’altres que cobren un sou similar i a sobre cobren de la Universitat. Per què passa això? Molt fàcil, perquè no s’escullen per la seva vàlua professional sinó pel seu suport en batalles internes d’aparells. I d’això jo en dic corrupció.

I què passa amb els familiars? Montilla, Carod, Nadal, Maragall, Manuela de Madre, Saura…. tots tenen en comú que són experts en endollar familiars o parelles. El cas més salvatge és el de Anna Hernández, esposa del president, que acumula més d’una quinzena de càrrecs públics. Això sí diuen que només cobra un sou. I les dietes? O pensa que ens creiem que sent Presidenta de Promunsa, Presidenta de Proecsa.,
Consellera de Túnel del Cadí, Concessionària, SA.o Consellera general de La Caixa!!! No en cobra de dietes?? Almenys te carrera…

La solució és ben fàcil, reduir els càrrecs de confiança a la mínima expressió, no veig perquè un funcionari no pot fer aquesta feina molt millor si ha estudiat i aprovat un examen per fer això. I reduir les retribucions dels càrrecs de confiança als sous que cobra la gent normal i així facilitar que els que es dediquin a la política no sigui com un destí professional per a enriquir-se sinó per vocació. Ras i curt.

Solucions a la corrupció

El problema de la corrupció diuen que és endèmic a les democràcies, a l’igual que la desafecció. Probablement és més cert que són problemes endèmics del ser humà. Tots coneixem gent que no paga al metro o que defrauda impostos. La “subtil” diferència és que ells es representen a si mateixos i no els hem escollit nosaltres. Però sincerament crec que hi ha diverses receptes que mitigarien aquest problemes:

– Enduriment de la llei en casos de corrupció . No es pot condemnar igual algú que roba a un ciutadà individual a un que roba a milions. Tampoc no es pot condemnar igual algú que roba per menjar que algú que ho fa per enriquir-se encara més. Algú podria al•legar que tots som iguals davant la llei però bé que els parlamentaris tenen immunitat parlamentaria…

– Abaixar els sous de polítics i càrrecs de confiança.

– Reduir a la mínima expressió els càrrecs de confiança.

– Limitació de càrrecs retribuïts. Com s’explica que la dona del president Montilla tingui fins a gairebé 20 càrrecs?

– Una nova llei electoral amb llistes obertes.

– Rebaixar considerablement i controlar i fiscalitzar dràsticament les despeses als partits polítics. Primer perquè per molt que els hi donem, sempre gasten més (no hi ha ni una sol partit que les compleixi) i, a la fi, acaba apareixent el finançament il•legal de partits. A banda que és una mesura que el que fa és impedir l’alternança política donat que fa gairebé impossible la irrupció a les cambres de representació de nous partits polítics.

Fem tot això i, el primer que aconseguirem es guanyar credibilitat i augmentar la desafecció dels vividors polítics. Ara bé, el problema és que això depèn dels mateixos partits polítics així que no passarà!

No som imbècils!

Ahir el govern espanyol va complir amb la “Ley de Regulación de los Conflictos de Intereses de los Altos Cargos” i va “publicar” el patrimoni dels seus membres.

Un dels problemes del colapse del sistema capitalista actual és l’avarícia i la concentració de fortunes en mans d’uns pocs, governants espanyols inclosos. En aquesta línia, semblaria a priori positiu la quantificació dels bens de, per exemple, el president dels espanyols. I aquí ve la sorpresa, el president espanyol té:

– 1 vivenda que costa 37.258,67 euros (valor catastral).
– 171.947,46 euros d’altres bens
– Total actiu: 209.206,13
– Deutes: 80.847,89 euros
– Resum: el president espanyol té un patrimoni de: 128.358, 24 euros. Ja!

La constatació doncs és que el president és més pobre que la majoria d’espanyols i ens hauria de fer llàstima i tot.

Per no parlar de la “pobre” ministra Aído que té un patrimoni de –88.307 euros! Ja ja!

El sou de Zapatero es de 91.982 euros. Així o bé s’ho gasta tot en piercings per les seves filles o no sap sumar. O bé, pensa que som imbècils i ens detalla el valor del seu immoble a valor catastral, un valor que per exemple no ens deixarien fer servir per pagar l’impost de patrimoni o el de successions i donacions doncs és totalment irreal. I no parla del diners al banc, ni les accions… Vaja, que per fer això millor no fer rés perquè la ciutadania s’hauria de sentir insultada!

Ah i l’Aído que canviï de feina que li paguen molt malament!