El sobiranisme d’Artur Mas i CIU

Avui llegia a ciu.cat les següents declaracions d’Artur Mas:

Sobre la possibilitat de celebrar en els propers quatre anys un referèndum d’independència, Mas ha recordat que “a les enquestes sobre aquest tema ara per ara guanya el no, i si aquest és l’escenari cal pensar-s’ho dos cops, perquè es tracta d’anar a guanyar, no a perdre. El referèndum només es pot fer si s’ha de guanyar”. “Som catalanistes i defensem el dret de Catalunya a l’autodeterminació”, ha continuat, “segons com evolucioni la societat catalana això pot arribar, però en els propers quatre anys penso que no”. “Hi ha un 18% d’atur, i ha gent que diu que precisament per això cal la independència, però ara la principal preocupació de la gent és aquesta”, ha afegit.
Pel que fa a un possible pacte entre CiU i Esquerra, Artur Mas ha deixat clar que “dependrà d’ells. Segur que a José Montilla no li han plantejar de fer un referèndum d’independència i amb ell han fet dos tripartits. És més, han fet una llei de consultes que diu que qualsevol referèndum cal que estigui autoritzat pel govern espanyol”. “Esquerra i els seus dirigents han perdut credibilitat, i molts dels seus votants estan decebuts, per això tornen a treure aquest tema. Si el tripartit torna a sumar el faran i s’oblidaran del referèndum”, ha vaticinat.

És simplement lamentable que a hores d’ara no hi hagi cap partit disposat a treballar per la independència la Parlament, però és encara més lamentable que juguin a veure qui enganya millor. Avui som independentistes, demà el no toca… A això jo li dic fermessa. O volia dir… hipocresia.

La reforma laboral

Com a economista i empresari estic esgarrifat amb la proposta de reforma laboral que podem llegir als mitjans. Bàsicament perquè crec que no entenc rés i hauria de tornar a fer 2 carreres, la d’econòmiques que vaig fer i una de nova: la del sentit comú.

Cada cop que es parla de reforma laboral s’acaba parlant gairebé en exclusiva d’abaratiment de l’acomiadament, sota la teoria que l’empresari s’atrevirà a contractar més gent pensant que li pot sortir més barat desfer-se’n. I, a més, sembla ser que una part de l’acomiadament la pagarà FOGASA, es a dir l’estat: tots. Està bé això d’apostar per més endeutament el mateix mes que s’aplicarà la reducció del sou dels funcionaris….

A mi com a empresari, el que em frena de no contractar més gent no és el que hagi de pagar si faig fora un treballador de forma improcedent, de fet si ho faig així és just que el tingui d’indemnitzar amb un bon pessic ja que ho faig de forma improcedent, o sigui, sense raó. A mi el que em frena és la brutalitat del cost de contractar: que per cada treballador es paga el doble del que rep i que això vagi directament a l’estat. Si es vol fomentar la contractació el que cal es abaratir la contractació i no pas l’acomiadament. Que em facin fàcil contractar i no pas acomiadar. I això no ha d’afectar al sou dels treballadors ni a la seva estabilitat de cap manera. Si contractem més, pagant menys impostos, a la fi es paga més a la seguretat social, es paguen menys subsidis d’atur i hi ha menys aturats i tot el sistema funciona millor.

Crec fermament que aquest és el raonament correcte, i de ben segur la majoria d’estudiants d’econòmiques arribarien ràpid a aquest punt. Però es clar, els que negocien no són estudiants de 1er de carrera. Els que negocien són el president espanyol, que només sap que improvisar, una patronal encapçalada per una persona especialitzada en enfonsar empreses i acomiadar treballadors i uns dirigents sindicals venuts i tronats…. que voleu que passi? Així entenc perquè a la meva empresa els treballadors no estan sindicats ni jo afiliat a cap patronal i sempre acabem pactant solucions bones per a tothom. Segur que si enviéssim als dirigents patronals i sindicals a negociar a la nostra empresa ens l’enfonsarien.