Adéu a Esquerra, la lluita continua

Avui m’he donat de baixa del que era el meu partit des de fa  més de10 anys, partit del que he estat conseller nacional durant 10 anys i president d’Esquerra Eixample durant 8 anys. Aquesta és una decisió madurada des de fa força temps i no la he fet efectiva fins avui per no perjudicar alguns companys que m’havien demanat que esperés. La raó és molt senzilla, estic convençut que el partit tal i com és ara no té rés a veure amb el que era quan vaig entrar fa ja més de 10 anys, ha canviat i jo no he canviat ja que continuo defensat el mateix que llavors: militar a un partit clarament independentista i d’esquerres, sense submissions i amb un funcionament assembleari. A hores d’ara crec que ERC no compleix cap d’aquests elements i se’m fa molt difícil i molt feixuc de justificar la meva militància. Malgrat, haver intentat amb totes les forces canviar-ho com hem fet des d’EI, la realitat és tossuda i crec que a la majoria del partit ja els està bé el canvi que hi ha hagut. Així intentaré continuar defensant el de sempre, des d’altres opcions polítiques.

Vull però agrair-vos tots els moments que hem compartit amb EI, la veritat tornaria a fer fil per randa tot el que hem fet i, calia fer. Ha estat per mi un gran projecte, a on he conegut gent fantàstica, he aprés moltíssim de tots ells i m’he divertit moltíssim, per ja no hem sento amb forces de fer-ho i continuar donant cops a la paret perquè ERC torni a ser una força independentista i d’esquerres. Afortunadament, el ventall polític i social als Països Catalans ha evolucionat i força els darrers anys i n’hi ha nous fronts consolidats on lluitar pels nostres ideals.

La “coherència” d’Esquerra a l’Ajuntament

Ahir va haver-hi certa polèmica a l’Ajuntament de Barcelona per les polèmiques multes dels CAT a les matrícules. Esquerra demanava al PSC-PSOE que l’Ajuntament es fes càrrec de les multes i poses a disposició de la ciutadania els distintius CAT. La resposta va ser clara: tot es devia a uns guàrdies urbans novells i que no estaven disposats a facilitar ni promocionar els distintius. Esquerra doncs argumentà que aquestes decisions els allunyaven del PSC-PSOE, com sempre que hi havia un tema de catalanitat. Fins aquí, tot encaixa dins del que diríem lògic.  Però, com sempre, Esquerra gesticula molt i fa poc. Tot just fa una setmana prometia el seu suport als pressupostos de l’Ajuntament. En què quedem? Estan a la oposició o estan a Govern? Perquè si realment estan a la oposició, perquè mantenen un munt de personal com a càrrecs de confiança de l’Ajuntament, com els marits de l’anterior i l’actual regidores d’Esquerra. El que està clar és que gesticular, gesticulen bé, però fer i ser conseqüents ben poquet. Cal una alternativa independentista real i conseqüent a l’Ajuntament de Barcelona.

Els polítics s’enriqueixen a costa nostra i se’n riuen

Abaixar els sous de polítics i càrrecs de confiança. Sempre havia defensat que el polítics havien de cobrar molt bé per agafar els millors talents. M’equivocava!

Si mirem simplement els presidents dels partits del tripartit… 2/3 parts no tenen ni carrera universitària ni carrera professional. Es a dir, on està la preparació per dirigir l’empresa més gran del país? Pitjor encara, conec més professionals de la política que de cap altre professió i m’escandalitza veure casos de gent que al món laboral no passarien de cobrar el salari mínim interprofessional a cobrar 100.000€ com adjunta a la Generalitat o d’altres que cobren un sou similar i a sobre cobren de la Universitat. Per què passa això? Molt fàcil, perquè no s’escullen per la seva vàlua professional sinó pel seu suport en batalles internes d’aparells. I d’això jo en dic corrupció.

I què passa amb els familiars? Montilla, Carod, Nadal, Maragall, Manuela de Madre, Saura…. tots tenen en comú que són experts en endollar familiars o parelles. El cas més salvatge és el de Anna Hernández, esposa del president, que acumula més d’una quinzena de càrrecs públics. Això sí diuen que només cobra un sou. I les dietes? O pensa que ens creiem que sent Presidenta de Promunsa, Presidenta de Proecsa.,
Consellera de Túnel del Cadí, Concessionària, SA.o Consellera general de La Caixa!!! No en cobra de dietes?? Almenys te carrera…

La solució és ben fàcil, reduir els càrrecs de confiança a la mínima expressió, no veig perquè un funcionari no pot fer aquesta feina molt millor si ha estudiat i aprovat un examen per fer això. I reduir les retribucions dels càrrecs de confiança als sous que cobra la gent normal i així facilitar que els que es dediquin a la política no sigui com un destí professional per a enriquir-se sinó per vocació. Ras i curt.

Solucions a la corrupció

El problema de la corrupció diuen que és endèmic a les democràcies, a l’igual que la desafecció. Probablement és més cert que són problemes endèmics del ser humà. Tots coneixem gent que no paga al metro o que defrauda impostos. La “subtil” diferència és que ells es representen a si mateixos i no els hem escollit nosaltres. Però sincerament crec que hi ha diverses receptes que mitigarien aquest problemes:

– Enduriment de la llei en casos de corrupció . No es pot condemnar igual algú que roba a un ciutadà individual a un que roba a milions. Tampoc no es pot condemnar igual algú que roba per menjar que algú que ho fa per enriquir-se encara més. Algú podria al•legar que tots som iguals davant la llei però bé que els parlamentaris tenen immunitat parlamentaria…

– Abaixar els sous de polítics i càrrecs de confiança.

– Reduir a la mínima expressió els càrrecs de confiança.

– Limitació de càrrecs retribuïts. Com s’explica que la dona del president Montilla tingui fins a gairebé 20 càrrecs?

– Una nova llei electoral amb llistes obertes.

– Rebaixar considerablement i controlar i fiscalitzar dràsticament les despeses als partits polítics. Primer perquè per molt que els hi donem, sempre gasten més (no hi ha ni una sol partit que les compleixi) i, a la fi, acaba apareixent el finançament il•legal de partits. A banda que és una mesura que el que fa és impedir l’alternança política donat que fa gairebé impossible la irrupció a les cambres de representació de nous partits polítics.

Fem tot això i, el primer que aconseguirem es guanyar credibilitat i augmentar la desafecció dels vividors polítics. Ara bé, el problema és que això depèn dels mateixos partits polítics així que no passarà!