Que en Carretero no te complexes a l’hora d’anomenar extremistes a la gent clarament d’esquerres és una obvietat però no m’esperava que a en Joan Puigcercós li delatés la mateixa sinceritat. En el seu darrer llibre, bé millor dit, en el darrer llibre que li van fer dos periodistes ell es declara hereu de Clinton, Blair i Sarkozy autodesignant-me com un com un socialdemòcrata que assumeix la “correcció liberal”. Si no teníem prou amb la dilució que fa l’actual direcció nacional del discurs i, sobretot, a la seva pràctica, independentista ara volen virar cap a posicions de dreta clara.
Toni Blair va ser defenestrat del seu lideratge del Labour Party per aigualir el seu discurs d’esquerres i apropar-se a les tesis neoliberals nord-americanes i d’Aznar, o que no recorda les Acores? Aquest apropament ideològic va generar nombroses revoltes internes al seu partit i del seu grup parlamentari fins fer-lo sortir per la porta del darrera i regalant les properes eleccions als conservadors de Cameron.
Sarkozy és ara un referent per a nosaltres? Un populista mediocre que ha estat capaç d’enfrontar-se de forma xulesca a les classes populars i mitges franceses, aplicant el corró de les polítiques de dretes?
I Clinton? Qualsevol analista de mig nivell sap que els demòcrates i els republicans equivaldrien a partits de dreta i dreta extrema a Europa respectivament. Si alguna cosa destaca a les polítiques de Clinton o de qualsevol president americà és la seva capacitat per mantenir l’estat del benestar a nivells testimonials. O és que el somni americà no és més que la defensa extrema de la promoció de l’individu dins la selva mercantil?
Amb aquests tres referents m’has decebut molt Joan, podia dubtar de la fermesa del teu discurs nacional però ara ja dubto del teu discurs social també. Que queda doncs del concepte d’esquerra nacional? Passem a dir-nos liberals nacionals? Ups no que aquest ja l’ha registrat la Esperanza Aguirre.
El bloc de Francesc Sánchez 