Avui m’he donat de baixa del que era el meu partit des de fa  més de10 anys, partit del que he estat conseller nacional durant 10 anys i president d’Esquerra Eixample durant 8 anys. Aquesta és una decisió madurada des de fa força temps i no la he fet efectiva fins avui per no perjudicar alguns companys que m’havien demanat que esperés. La raó és molt senzilla, estic convençut que el partit tal i com és ara no té rés a veure amb el que era quan vaig entrar fa ja més de 10 anys, ha canviat i jo no he canviat ja que continuo defensat el mateix que llavors: militar a un partit clarament independentista i d’esquerres, sense submissions i amb un funcionament assembleari. A hores d’ara crec que ERC no compleix cap d’aquests elements i se’m fa molt difícil i molt feixuc de justificar la meva militància. Malgrat, haver intentat amb totes les forces canviar-ho com hem fet des d’EI, la realitat és tossuda i crec que a la majoria del partit ja els està bé el canvi que hi ha hagut. Així intentaré continuar defensant el de sempre, des d’altres opcions polítiques.

Vull però agrair-vos tots els moments que hem compartit amb EI, la veritat tornaria a fer fil per randa tot el que hem fet i, calia fer. Ha estat per mi un gran projecte, a on he conegut gent fantàstica, he aprés moltíssim de tots ells i m’he divertit moltíssim, per ja no hem sento amb forces de fer-ho i continuar donant cops a la paret perquè ERC torni a ser una força independentista i d’esquerres. Afortunadament, el ventall polític i social als Països Catalans ha evolucionat i força els darrers anys i n’hi ha nous fronts consolidats on lluitar pels nostres ideals.

Ahir va haver-hi certa polèmica a l’Ajuntament de Barcelona per les polèmiques multes dels CAT a les matrícules. Esquerra demanava al PSC-PSOE que l’Ajuntament es fes càrrec de les multes i poses a disposició de la ciutadania els distintius CAT. La resposta va ser clara: tot es devia a uns guàrdies urbans novells i que no estaven disposats a facilitar ni promocionar els distintius. Esquerra doncs argumentà que aquestes decisions els allunyaven del PSC-PSOE, com sempre que hi havia un tema de catalanitat. Fins aquí, tot encaixa dins del que diríem lògic.  Però, com sempre, Esquerra gesticula molt i fa poc. Tot just fa una setmana prometia el seu suport als pressupostos de l’Ajuntament. En què quedem? Estan a la oposició o estan a Govern? Perquè si realment estan a la oposició, perquè mantenen un munt de personal com a càrrecs de confiança de l’Ajuntament, com els marits de l’anterior i l’actual regidores d’Esquerra. El que està clar és que gesticular, gesticulen bé, però fer i ser conseqüents ben poquet. Cal una alternativa independentista real i conseqüent a l’Ajuntament de Barcelona.

Abaixar els sous de polítics i càrrecs de confiança. Sempre havia defensat que el polítics havien de cobrar molt bé per agafar els millors talents. M’equivocava!

Si mirem simplement els presidents dels partits del tripartit… 2/3 parts no tenen ni carrera universitària ni carrera professional. Es a dir, on està la preparació per dirigir l’empresa més gran del país? Pitjor encara, conec més professionals de la política que de cap altre professió i m’escandalitza veure casos de gent que al món laboral no passarien de cobrar el salari mínim interprofessional a cobrar 100.000€ com adjunta a la Generalitat o d’altres que cobren un sou similar i a sobre cobren de la Universitat. Per què passa això? Molt fàcil, perquè no s’escullen per la seva vàlua professional sinó pel seu suport en batalles internes d’aparells. I d’això jo en dic corrupció.

I què passa amb els familiars? Montilla, Carod, Nadal, Maragall, Manuela de Madre, Saura…. tots tenen en comú que són experts en endollar familiars o parelles. El cas més salvatge és el de Anna Hernández, esposa del president, que acumula més d’una quinzena de càrrecs públics. Això sí diuen que només cobra un sou. I les dietes? O pensa que ens creiem que sent Presidenta de Promunsa, Presidenta de Proecsa.,
Consellera de Túnel del Cadí, Concessionària, SA.o Consellera general de La Caixa!!! No en cobra de dietes?? Almenys te carrera…

La solució és ben fàcil, reduir els càrrecs de confiança a la mínima expressió, no veig perquè un funcionari no pot fer aquesta feina molt millor si ha estudiat i aprovat un examen per fer això. I reduir les retribucions dels càrrecs de confiança als sous que cobra la gent normal i així facilitar que els que es dediquin a la política no sigui com un destí professional per a enriquir-se sinó per vocació. Ras i curt.

El problema de la corrupció diuen que és endèmic a les democràcies, a l’igual que la desafecció. Probablement és més cert que són problemes endèmics del ser humà. Tots coneixem gent que no paga al metro o que defrauda impostos. La “subtil” diferència és que ells es representen a si mateixos i no els hem escollit nosaltres. Però sincerament crec que hi ha diverses receptes que mitigarien aquest problemes:

- Enduriment de la llei en casos de corrupció . No es pot condemnar igual algú que roba a un ciutadà individual a un que roba a milions. Tampoc no es pot condemnar igual algú que roba per menjar que algú que ho fa per enriquir-se encara més. Algú podria al•legar que tots som iguals davant la llei però bé que els parlamentaris tenen immunitat parlamentaria…

- Abaixar els sous de polítics i càrrecs de confiança.

- Reduir a la mínima expressió els càrrecs de confiança.

- Limitació de càrrecs retribuïts. Com s’explica que la dona del president Montilla tingui fins a gairebé 20 càrrecs?

- Una nova llei electoral amb llistes obertes.

- Rebaixar considerablement i controlar i fiscalitzar dràsticament les despeses als partits polítics. Primer perquè per molt que els hi donem, sempre gasten més (no hi ha ni una sol partit que les compleixi) i, a la fi, acaba apareixent el finançament il•legal de partits. A banda que és una mesura que el que fa és impedir l’alternança política donat que fa gairebé impossible la irrupció a les cambres de representació de nous partits polítics.

Fem tot això i, el primer que aconseguirem es guanyar credibilitat i augmentar la desafecció dels vividors polítics. Ara bé, el problema és que això depèn dels mateixos partits polítics així que no passarà!

Ahir el govern espanyol va complir amb la “Ley de Regulación de los Conflictos de Intereses de los Altos Cargos” i va “publicar” el patrimoni dels seus membres.

Un dels problemes del colapse del sistema capitalista actual és l’avarícia i la concentració de fortunes en mans d’uns pocs, governants espanyols inclosos. En aquesta línia, semblaria a priori positiu la quantificació dels bens de, per exemple, el president dels espanyols. I aquí ve la sorpresa, el president espanyol té:

- 1 vivenda que costa 37.258,67 euros (valor catastral).
- 171.947,46 euros d’altres bens
- Total actiu: 209.206,13
- Deutes: 80.847,89 euros
- Resum: el president espanyol té un patrimoni de: 128.358, 24 euros. Ja!

La constatació doncs és que el president és més pobre que la majoria d’espanyols i ens hauria de fer llàstima i tot.

Per no parlar de la “pobre” ministra Aído que té un patrimoni de -88.307 euros! Ja ja!

El sou de Zapatero es de 91.982 euros. Així o bé s’ho gasta tot en piercings per les seves filles o no sap sumar. O bé, pensa que som imbècils i ens detalla el valor del seu immoble a valor catastral, un valor que per exemple no ens deixarien fer servir per pagar l’impost de patrimoni o el de successions i donacions doncs és totalment irreal. I no parla del diners al banc, ni les accions… Vaja, que per fer això millor no fer rés perquè la ciutadania s’hauria de sentir insultada!

Ah i l’Aído que canviï de feina que li paguen molt malament!

Aquest serà un any de grans concerts… U2, Depeche Mode,… òbviament els he vist altres cops i aquest any els he vist o veuré. Però el millor concert de l’any serà, sense cap mena de dubte, el de Billy Bragg. A Barcelona ha tocat 3 cops, un d’ells l’any pasta al Primavera Sound. Pel qui no el conegui, que suposo que és la majoria, és l’inventor del red pop o pop reivindicatiu d’esquerres i a Anglaterra, el seu país, és tot un ídol. A casa nostra és la musa de gent com Els Pets o el Saura (sí, sics.).

A l’Avui d’avui hi ha una entrevista a Joan Carretero, líder de Reagrupament. L’entrevista no té desperdici però em quedo, sobretot, amb una resposta:

Assembleari.
Havíem de començar donant veu a tots els associats, però a partir d’ara hem de ser un exèrcit entrenat, organitzat i disciplinat on només mani el capità general.  Són la mena d’exèrcits que acostumen a guanyar.

Vaja ja s’ha destapat,  com la majoria… van d’assemblearis quan els hi convé manipular a la gent pel seu interés però a l’hora de la veritat rés de rés, sempre volen manar ells. Vaja que la regeneració democràtica que defensen va per bon camí. Amb aquestes idees ben bé tindria un lloc preminent a l’Executiva d’Esquerra.

Els darrers anys, dins d’Esquerra s’ha introduït, poc a poc, un debat de gran transcendència. Cal que siguem un partit independentista de tipus maximalista o, pel contrari, cal que siguem un partit gradualista que, mentre no arriba la independència, faci política. Jo anomeno els docs blocs com gestionar l’independentisme o gestionar l’autonomisme, malgrat que a molts membres de la direcció, com es va veure al darrer Consell Nacional, optin per qualificatius com el “gradualisme”.

És cert que optar per gestionar l’independentisme des d’una perspectiva coherent amb l’independentisme suposa no pactar amb el PCS-PSOE cap govern i, molt menys, com en l’actualitat el propi govern de la Generalitat. Per què? Perquè no conec cap partit que hagi dut el seu país a la independència pactant amb el seu opressor, bé tampoc conec cap que ho hagi aconseguit sense ser el principal partit del govern. Òbviament suposa no pactar acords de finançament que consagrin l’espoli de Catalunya. Algú opina que és una posició maximalista i massa purista, potser, però ningú pot negar que és la posició més coherent. I algú també podria dir que els votants ens voten per gestionar, però sincerament jo penso que ens voten per avançar cap a la independència i, des que hem entrat a govern i practicat el gradualisme únicament hem perdut vots.

Des de l’òptica de l’independentisme gradualista o gestió de l’autonomisme, fins que siguem independents cal que gestionem, com la resta de partits, el dia a dia polític perquè som un partit polític. La filosofia que es desprèn d’aquesta via no es pot negar que té algunes virtuts. A mi també m’agrada que els partits que em governin siguin el més propers als meus valors. Ara bé, això et porta a “inconscientment” modificar les teves prioritats tot i poder mantenir un cert discurs verbal i, en conseqüència, allunyar la independència com a objectiu priotari i pròxim. Sense oblidar que, pel fet de pactar amb el PSOE, que és el teu opressor, t’has d’abocar a certes renúncies i així acabem acceptant acords de finançament vergonyosos, estar en un govern que ridiculitza el referèndum d’Arenys, sent corresponsables, o impedir l’entrada de ILP com les de deumil.cat… i tot això en tant sols els darrers tres mesos.

Queda clar quina opció de les dues s’imposa actualment a Esquerra. El fet que Esquerra continuí optant per aquesta opció o aposti per un altre marcarà la història del nostre país els propers anys.

Avui dia 13 es celebra a Arenys de Munt el referèndum per la independència famós. Dic famós perquè el mateix govern espanyol i català l’han convertit en el principal esdeveniment mediàtic de l’any a nivell nacional, car que d’altra banda no hauria estat més que anecdòtic.

Cal felicitar al poble i els organitzadors pel coratge de convocar-lo i aguantar la pressió mediàtica. Un referèndum que es fa, com el mateix alcalde recordava, el mateix any que la mesa del Parlament rebutjava entrar a tràmit una ILP perquè el Parlament convoqués el referèndum, diguem que de forma seriosa. En aquell moment, tots els partits representats s’hi van negar (bravo).

Des de l’estat espanyol se’ns ha recordat que no cabem a la constitució per demòcrates. Vaja que ni l’autodeterminació ni la independència tenen lloc a la constitució i no en tenim cap dret. Era d’esperar que des del govern espanyol, que més podíem esperar del PSOE (PSC inclòs)?

El més preocupant és que el president de la Generalitat i, per extensió el govern i els 3 partits que en formen part (PSOE, ICV-EUiA i ERC), ridiculitzessin el referèndum i entenguès el permís als feixistes a manifestar-se en el discurs de la Diada. És simplement vergonyós, perquè si l’estat espanyol s’hi oposa, més motius tenien els 3 partits per posar el govern de la Generalitat al costat de l’ajuntament d’Arenys i no únicament no ho han fet sinó que ho han ridiculitzat.

Tot això fa que el referèndum guanyi en valor moral, demostrant que, de continuar així, qualsevol passa seriosa per avançar cap a la independència vindrà de la societat civil. És així de decebedor…. però real.

Si el govern català ridiculitza el valor d’Arenys de Munt per atrevir-se a convocar un referèndum, jo em pregunto… quin sentit que Esquerra doni suport a aquest govern? la resposta: cap, Esquerra hauria de plantejar-se seriosament que únicament ens convé estar al govern es per afrontar el desafiament democràtic a Espanya i poder convocar un referèndum de veritat. En cas contrari, estem hipotecant i malbaratant la millor eina de l’independentisme: Esquerra.

Avui CIU ha carregat contra Esquerra pel tema de la negociació del finançament. Però CIU i, concretament, el fill d’en Jordi Pujol s’haurien d’abstenir de fer crítiques al govern de Catalunya en el camp nacional quan ells han demostrat, per activa i per passiva, que de partit nacional no en tenen rés de rés. Que ells tenen la paternitat del peix al cove i “l’ara no toca” que tant practica l’actual govern.

CIU han venut Catalunya sempre que han pogut al PP i al PSOE negociant finançaments pírrics, vaja com els que s’està negociant ara per part del Tripartit. CIU ha estat el millor professor del govern actual. Així doncs, quina autoritat moral tenen per criticar el govern? Cap! Així que Oriol Pujol, calladet estàs més maco.